Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-li una millor experiència i servei.
Al navegar o utilizar els nostres serveis l'usuari accepta l'ús que fem de les 'cookies'. Més informació [Tanca aquest missatge]
22/08/2019

L'ala trencada

Fa un temps, en una celebració familiar, la meva mare i la seva germana, estaven assegudes justament davant de mi a la taula. Me les mirava amb tendresa, ja que essent tan diferent l'una de l'altra, amb els anys, havien arribat a mimetitzar els gestos.

Va ser curiós perquè una de les accions que van repetir durant tot el dinar, va ser agafar una plàtera del mig de la taula amb la mà esquerra per servir-se al seu plat, i aquesta mà, acompanyaven amb la dreta, tot fent un lleuger gest de dolor. Per tornar a deixa el plat al mig de la taula tornaven a fer el mateix gest.

Això va passar ja fa un temps i no li vaig donar més importància tot i que em va resultar curiós.

Vam tornar a la quotidianitat i a la rutina, la feina, la casa, el gimnàs... i va ser allà que vaig començar a notar molèsties a l'espatlla esquerra, tot i que a Pilates i ioga, que és el que faig, precisament es treballen molt els estiraments i reforç muscular.

Com el que les molèsties no marxaven i anaven a més, vaig anar al traumatòleg per tal de fer una revisió. Va diagnosticar inflamació del múscul i va receptar rehabilitació. El dolor semblava que s'havia instal·lat allà i no marxava, així que vam fer una altra tanda de rehabilitació. En vistes del poc èxit, el traumatòleg va considerar fer una ressonància magnètica i allà es va veure clarament que l'acròmion havia trencat el tendó central i que caldria operar per restablir-ho.

A mi, que m'agrada llegir la vida entre línies per entendre què em vol dir, vaig començar a cercar informació i vaig recordar els gest de la meva mare i de la meva tieta acompanyant-se el braç per allargar un plat. Era justament el gest que havia començat a fer d'ençà que sentia el dolor agut cada cop que estirava el meu propi braç.

Va ser en una meditació que vaig entendre què m'havia passat, a mi i a la meva mare i d'altres dones que havia observat que patien aquest problema comú.

Amb els ulls tancats vaig veure una escena: Una gallina ponedora estava covant, ufanosa, els seus ous fins que va arribar un dia que es van anar trencant els ous i uns preciosos pollets van treure el cap. La gallina, cofoia, els mirava i remirava i gairebé no els deixava mai sols amb el seu afany de protegir-los. Els pollets es van anant fent grans i la gallina cada cop els admirava més i els veia més macos, però patia, patia que no es fessin mal, que passessin gana o algú els pogués malmetre, així que seguia protegint-los sota de les seves ales tot i que a penes cabien en elles.

Un dia, el més gran, que ja no tenia espai a sota de l'ala, va marxar a buscar-se la vida, i la gallina, tot i que ho va comprendre, es va quedar molt trista. Per sort, la marxa d'aquell pollet que ja era gran, havia deixat més espai pels que quedaven i va aferrar amb més força les ales per protegir-los.

I així va anar passant el temps, fins que un darrere l'altre els pollets anaven marxant. Només en quedava un, el més petit i, a parer seu, el més fràgil. Però aquest pollet també s'havia fet gran i un dia també va voler marxar, i amb l'ànsia de retenir-lo, l'ala se li va trencar.

La gallina ponedora no estava trista, és més, mirava als seus pollets ja adults i es sentia feliç de veure que s'espavilaven sols. Només els recordava, quan en fer algun gest amb l'ala trencada, aquesta responia amb dolor, i a les hores pensava que potser no hauria d'haver lluitat tant per protegir-los, i hauria d'haver confiat més que estaven preparats per volar sols.

Va ser curiós, que en rebobinar la meva vida, el meu braç va començar a fer-me mal tot just quan la meva filla petita va marxar de casa per viure a l'estranger. Curiós no? I em vaig preguntar com es va sentir la meva mare quan les meves germanes i jo vàrem anar marxant de casa...

I vaig arribar a la conclusió que encara que aparentment estiguem preparats perquè els fills marxin de casa, de vegades, el subconscient ens traeix, i una part nostra posa resistència amb la bona voluntat de protegir-los.

Beti Martí

Subscriu-te al nostre butlletí

Deixa les teves dades de contacte i rebràs el nostre butlletí



Vols rebre una felicitació especial el dia del teu aniversari? (opcional)
Pregunta de seguretat:
1 -  = -8

Etiquetes

Articles anteriors

TOTES LES ENTRADES ❱  Octubre de 2019 (2) ❱  Setembre de 2019 (1) ❱  Agost de 2019 (2) ❱  Juliol de 2019 (1) ❱  Juny de 2019 (1) ❱  Abril de 2019 (1) ❱  Març de 2019 (1) ❱  Febrer de 2019 (1) ❱  Gener de 2019 (2) ❱  Desembre de 2018 (2) ❱  Novembre de 2018 (2) ❱  Octubre de 2018 (1) ❱  Setembre de 2018 (3) ❱  Agost de 2018 (2) ❱  Juliol de 2018 (3) ❱  Juny de 2018 (1) ❱  Maig de 2018 (2) ❱  Abril de 2018 (2) ❱  Març de 2018 (1) ❱  Febrer de 2018 (6) ❱  Desembre de 2017 (1) ❱  Setembre de 2017 (2) ❱  Agost de 2017 (1) ❱  Juliol de 2017 (1) ❱  Maig de 2017 (1) ❱  Abril de 2017 (2) ❱  Març de 2017 (3) ❱  Novembre de 2016 (2) ❱  Octubre de 2016 (2) ❱  Setembre de 2016 (3) ❱  Agost de 2016 (7) ❱  Juliol de 2016 (2) ❱  Abril de 2016 (1) ❱  Març de 2016 (1) ❱  Setembre de 2015 (1) ❱  Març de 2015 (1) ❱  Setembre de 2014 (2) ❱  Agost de 2014 (1) ❱  Juny de 2014 (1) ❱  Abril de 2014 (1) ❱  Febrer de 2014 (1) ❱  Gener de 2014 (4) ❱  Desembre de 2013 (2) ❱  Novembre de 2013 (1) ❱  Octubre de 2013 (1) ❱  Setembre de 2013 (3) ❱  Juliol de 2013 (2) ❱  Juny de 2013 (2) ❱  Maig de 2013 (6) ❱  Abril de 2013 (4) ❱  Març de 2013 (6) ❱  Febrer de 2013 (1) ❱  Gener de 2013 (3) ❱  Desembre de 2012 (1) ❱  Novembre de 2012 (5) ❱  Octubre de 2012 (2) ❱  Setembre de 2012 (4) ❱  Agost de 2012 (5) ❱  Juliol de 2012 (7) ❱  Juny de 2012 (6) ❱  Maig de 2012 (12) ❱  Abril de 2012 (8)

Compartir